Les dificultats articulatòries en la producció o ús dels diversos fonemes del llenguatge poden mostrar-se com una manifestació d’un trastorn fonològic quan advertim la presència de processos de simplificació propis d’etapes evolutives lingüístiques cronològicament inferiors a la del subjecte, comprometent la intel·ligibilitat de la parla, la comunicació i desenvolupament social. En aquest sentit, el propòsit del present estudi és il·lustrar el procés d’avaluació i intervenció d’un infant amb mostres de dificultats articulatòries i adquisició fonològica retardada, descrivint-ne en profunditat les característiques, així com el procés d’avaluació i intervenció efectuats, amb la intenció de millorar la intel·ligibilitat de la seva parla i avaluar, finalment, l’efectivitat del procés en base a la consecució d’aquest objectiu. A tals efectes es presenta el cas d’una nena de 38 mesos, sense alteracions neurològiques ni dèficits motors ni perceptius, i s’avaluen les seves habilitats funcionals, fonètiques, fonològiques i discriminatives, per posteriorment desenvolupar-ne la intervenció, basada en entorns significatius d’aprenentatge, mitjançant estratègies mixtes d’estimulació, imitació i discriminació. Posant l’accent en la necessitat d’estimular el context tant com la comunicació i el llenguatge oral, els resultats d’aquest procés ens revelen que l’ús combinat d’aquestes estratègies es tradueix en un increment lineal del domini de vocabulari expressiu; un increment percentual en l’ús correcte dels fonemes treballats; i un increment percentual en l’ús correcte d’estructures bisil·làbiques, la qual cosa suposa, de forma pràctica, millores en el desenvolupament de les habilitats fonètiques i fonològiques i, com a conseqüència, la millora efectiva de la intel·ligibilitat de la parla de la pacient.