no es duia bé Loos, es van canalitzar les sinergies cap a la producció industrial i l'arquitectura, al fi de la qual posaria un major èmfasi el seu últim director, Ludwig Mies van der Rohe.La connexió que porta de Webern a Mies no representa, doncs, un fil directe. De fet, no hi ha constància que es conegueren personalment, ni de que revelaren algun tipus d'admiració mútua. Tampoc s'han trobat declaracions o comentaris en què Mies expresse les seues preferències musicals, ni manifestacions de Webern sobre aspectes relacionats amb l'arquitectura. Ambdós es consideraven abans que res professionals, apassionats pel seu treball, però no precisament intel•lectuals. Serien altres els que exerciren millor eixa polivalència, acompanyada de grans dots comunicatius, cas de Schoenberg, de Loos o de Le Corbusier.El que es pretén demostrar és com el substrat filosòfic i estètic del moment, els avanços científics i tecnològics, l'ambient cultural i artístic, en fi, l'esperit de l'època en el món germànic, constituïxen el caldo del cultiu que propícia la confluència de plantejaments compositius, inclús des de disciplines artístiques a priori tan diferents.Per a arribar a estes conclusions s'han desentranyat a partir de la rigorosa anàlisi de les seues obres aquells conceptes compartits, com el ritme i l'harmonia, idees com la concentració i l'essencialitat, metodologies com el dodecafonisme o l'orde industrial, postures com la llibertat i el perfeccionisme, enfocaments com la forma i la función... En última instància l'estudi no pretén sinó indagar sobre la visió de la Música des de la perspectiva de l'arquitecte, i viceversa, com es percep l'Arquitectura als ulls d'un músic o d'un compositor.
