No abstract

In the course of the last decades the growth of metropolitan areas in the first industrialized countries has been dominated by the decentralization of both population and employment. These processes of decentralization have been verified primarily under a dispersion growth model and to a lesser extent by polycentrism. This article attempts to verify whether this pattern also applies to the seven major Spanish metropolitan areas, which despite having very different sizes and structures, have recently experienced significant growth. For this purpose is have analyzed the changes in the spatial distribution of the population and verified through econometric models the ability of the employment subcentres to organize population density in the surroundings. Analysis has revealed two divergent paradigms of metropolitan areas. The first, which characterizes the mainly monocentric areas, evolves through an expansion of the metropolitan centre (despite its central nucleus melts) and an explosion fragmented and unstructured in the metropolitan remoteness. The second characteristic of areas with a higher level of polycentrism, evolves through a shyer expansion of the metropolitan centre and most vigorous of the subcentre and its immediate periphery. It may be said, therefore, that there is a divergence in patterns of urbanization of the main Spanish metropolitan areas.

En els últims temps, degut al desbordament dels límits administratius per la urbanització, la literatura ha estudiat vàries aproximacions per delimitar les àrees urbanes i metropolitanes. Simultàniament, aquestes dinàmiques urbanes han donat peu també a l’estructuració de sistemes metropolitans policèntrics, caracteritzats per la dispersió i per la descentralització concentrada de població i ocupació, trencant amb el paradigma de la ciutat monocèntrica. No obstant, pocs estudis s’han concentrat en estudiar dinàmicament (a través del temps) i conjuntament, el creixement dels límits metropolitans i la seva influència en l’estructura urbana de les àrees metropolitanes. En aquest article, la dinàmica urbana retrospectiva (1991-2001) i la seva influència en l’estructura urbana del sistema metropolità de Barcelona és estudiada. Primerament, a través d’analitzar la mobilitat residència-treball, els límits funcionals metropolitans són delimitats pels anys 1991, 1996 i 2001. Després, l’article estudia com el creixement dels límits metropolitans influencia en l’estructura urbana per tal de caracteritzar-ne els canvis pel període de temps estudiat. En aquest sentit, l’estructura urbana és caracteritzada a partir de tres elements claus: identificació de subcentres urbans mitjançant una aproximació funcional (mobilitat residència treball), a la vegada que s’estima si exerceixen influència o no en l’estructura urbana; el grau de complexitat del sistema metropolità; i la mesura del nivell de policentrisme considerant les seves dimensions morfològiques i funcionals com també proposant-ne una d’integrada. Tenint una perspectiva dinàmica (1991-2001), els resultats suggereixen un procés d’expansió urbana dels límits metropolitans que es tradueix en un increment dels subcentres degut als canvis dels mercats residencials i de treball, una estructura més policèntrica del sistema metropolità i un major grau de la seva complexitat. In recent decades due to the overflowing of the administrative boundaries by urbanization, the literature has studied various approaches to delimit the urban and metropolitan areas. Simultaneously, these urban dynamics have also led the metropolitan systems to polycentric structures characterized by dispersion and concentrated decentralization of employment and population, breaking with the paradigm of the monocentric city. However, few studies have focused on studying dynamically (over time) and jointly the delimitation of the metropolitan boundaries and its influence on the urban structure of the metropolitan areas. In this paper, the retrospective urban dynamics (1991-2001) and its influence on the urban structure of the Barcelona Metropolitan Region is analysed. Firstly, by analysing travel-to-work data, the functional metropolitan borders are delimited by the years: 1991, 1996 and 2001. Then, this paper studies how the growth of the metropolitan limits influence on the urban structure by characterizing their changes for the analysed period of time. In doing so, the urban structure is characterized by three key points: i) identification of urban subcentres by using a mobility approach (residence-to-work flows) at the time that it is estimated if they exert influence or not on the urban structure, ii) the complexity grade of the metropolitan system and, iii) the measurement of the polycentrism level taking into account its morphological and functional dimension as well as by proposing a new integrated approach. By having a dynamic perspective (1991-2001), results suggest a process of urban extension of the metropolitan borders what it could entail: an increment of sub-centres due mainly to the changes of the residential and labour markets, a more polynucleated structure of the urban system and a bigger grade of its complexity. En los últimos tiempos, debido al desbordamiento de los límites administrativos por la urbanización, la literatura ha estudiado varias aproximaciones para delimitar las áreas urbanas y metropolitanas. Simultáneamente, estas dinámicas urbanas han dado pie a la estructuración de sistemas metropolitanos, caracterizados por la dispersión y por la descentralización concentrada de población y ocupación, rompiendo con el paradigma de la ciudad monocéntrica. Sin embargo, pocos estudios se han concentrado en estudiar dinámica (a través del tiempo) y conjuntamente el crecimiento de los límites metropolitanos y su influencia en la estructura urbana de las áreas metropolitanas. En este artículo, la dinámica urbana retrospectiva (1991-2001) y su influencia en la estructura del sistema metropolitano de Barcelona es estudiada. En primer lugar, a través de analizar la movilidad residencia-trabajo, los límites funcionales metropolitanos son delimitados para los años 1991, 1996 y 2001. Después, el artículo estudia como el crecimiento de los límites metropolitanos influencia en la estructura urbana para poder caracterizar los cambios en el periodo de tiempo estudiado. En este sentido, la estructura urbana es caracterizada a partir de tres elementos claves: identificación de subcentros urbanos mediante una aproximación funcional (movilidad residencia-trabajo), a la vez que se estima si ejercen influencia o no en la estructura urbana; el grado de complexidad del sistema metropolitano; y la medida del nivel de policentrismo considerando sus dimensiones morfológicas y funcionales como también proponiendo una integrada. Teniendo una perspectiva dinámica (1991-2001), los resultados sugieren un proceso de expansión urbana de los límites metropolitanos que se traduce en un incrmento de los subcentros debido a los cambios de los mercados residenciales y de trabajo, una estructura más policéntrica del sistema metropolitano y un mayor grado de su complejidad.

Des de fa anys, el debat territorial en l’organització territorial de Catalunya i de la Regió Metropolitana de Barcelona s’ha mogut entre dos tipus de reflexions que es formulen com dues visions contraposades. Per una banda, l’aposta decidida pel sistema de ciutats catalanes i, per l’altra, pel fenomen metropolità de Barcelona. La primera opció territorial presenta una visió global que abasta tot el territori català i constitueix la seva base urbana, mentre que el segon es veu com una qüestió que es genera a partir de la macrocefàlia de la ciutat capital, Barcelona, com el fet que marcarà el model territorial de tot el territori català. En la voluntat d’estudiar aquesta qüestió, en el present article s’analitzarà primerament, des d’una perspectiva teòrica, el procés de consolidació de l’actual territori català i metropolità des dels inicis, on aquesta dicotomia territorial s’origina: el Regional Planning del 1932 i la Divisió Territorial del 1936 fins a l’aprovació de l’actual Pla Territorial Metropolità de Barcelona l’abril del 2010. Posteriorment, mitjançant un anàlisi empíric del creixement demogràfic per municipis i comarques dels últims trenta anys, amb la consegüent jerarquia urbana que això implica, es posarà en crítica el model territorial que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona preconitza com l’òptim per tal d’assolir els objectius de sostenibilitat ambiental, eficiència econòmica i equitat social. Els resultats empírics mostren doncs un creixement demogràfic acusat i un reforçament de la seva jerarquia urbana en les ciutats vallesanes i, per tant, de la comarca del Vallès Occidental en respecte al territori català i metropolità. La qual cosa pot conduir a una tercera via en aquest debat territorial: des d’un sistema de ciutat de ciutats metropolitanes i monocapitalitat catalana (Barcelona) a un model de sistema de ciutat de ciutats metropolitanes i bicapitalitat catalana (Barcelona-ciutat emergent del Vallès). Since years, the territorial debate on the territorial organization of Catalonia and the Barcelona Metropolitan Region has moved between two types of thoughts that are formulated as two opposing options. On the one hand, the firm commitment to the system of Catalan cities, and on the other hand, the Barcelona metropolitan phenomenon. The first territorial option presents a global view that covers the whole of Catalan territory and it is its urban base; while the second one, is seen as a question that is generated from the macrocephalia of the capital city of Barcelona as well as the urban fact that will define the territorial model of whole Catalan territory. In this article, this issue is studied by analyzing firstly from a theoretical perspective, the process of consolidation of the current Catalan and metropolitan territory from the beginning on this territorial dichotomy arises: the Regional Planning 1932 and the Territorial Division 1936 until the approval of the current Barcelona Metropolitan Territorial Plan in April 2010. Then, by doing an empirical analysis of population growth at the scale of municipalities and counties for the last thirty years, with the urban hierarchy that its implies, it is reviewed from a critical point of view, the territorial model that the Barcelona Metropolitan Territorial Plan recommends as a optimal to achieve the objectives of environmental sustainability, economic efficiency and social cohesion. The empirical results show a significant demographic growth and a strengthening of the urban hierarchy in Vallès cities and therefore the county Vallès Occidental in respect of the Catalan and metropolitan territory. Consequently, this urban dynamic can lead to a third option in this territorial debate: from a system of city of metropolitan cities and a Catalan monocapital (Barcelona) to a territorial model of system of city of metropolitan cities and a Catalan Bicapital (Barcelona-Vallès emerging city). Desde hace años, el debate territorial en la organización territorial de Cataluña y de la Región Metropolitana de Barcelona se ha movido entre dos tipos de reflexiones que se formulan como dos visiones contrapuestas. Per un lado, la apuesta decidida por el sistema de ciudades catalanas y, por otro, por el fenómeno metropolitano de Barcelona. La primera opción territorial presenta una visión global que abasta todo el territorio catalán y constituye su base urbana, mientras que el segundo es visto como una cuestión que se genera a partir de la macrocefalia de la ciudad capital, Barcelona, como el hecho que marcará el modelo territorial de todo el territorio catalán. En la voluntad de estudiar esta cuestión, en el presente artículo se analizará en primer lugar, desde una perspectiva teórica, el proceso de consolidación del actual territorio catalán metropolitano desde los inicios, donde esta dicotomía territorial se origina: el Regional Planning del 1932 y la División Territorial del 1936 hasta la aprobación del actual Pla Territorial Metropolità de Barcelona l’abril del 2010. Posteriormente, mediante un análisis empírico del crecimiento demográfico por municipios y comarcas de los últimos treinta años, con la consiguiente jerarquía urbana que esto implica, se pondrá en crítica el modelo territorial que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona preconiza como óptimo para asoler los objetivos de sostenibilidad ambiental, eficiencia económica y equidad social. Los resultados empíricos muestran un crecimiento demográfico acusado y un refuerzo de su jerarquía urbana en las ciudades vallesanas y, por tanto, de la comarca del Vallès Occidental respecto al territorio catalán y metropolitano. La cual cosa puede conducir a una tercera vía en este debate territorial: desde un sistema de ciudad de ciudades metropolitanas y monocapitalidad catalana (Barcelona) a un modelo de sistema ciudad de ciudades metropolitanas y bicapilaridad catalana (Barcelona-ciudad emergente del Vallès).