No abstract

As in the rest of Spain, the capture of Barcelona by Franco’s troops not only meant the defeat of the Republican side, but also a systematic persecution of all political, social and cultural references of the defeated regime. Barcelona’s first Francoist city council was an active agent from the first hour, purging municipal officials and also trying to erase all Republican, Catalan or ‘red’ traces in the public space and replacing them with new references that would make the official memory of the new regime. Our research clearly outlines how the Francoist overhaul of Barcelona city nomenclature was conducted, and the criteria on which it was based. In summary, it was a very early, fairly rapid and high-priority operation based on wiping out the Republican memory and Catalan language and exalting the heroes and martyrs of the ‘Crusade’, in which the leading figures were a small group of local but renowned faithful people. It was, without doubt, what one might term an ideological operation, carried out with full awareness of the symbolic importance of the issue.

Digithum, núm. 15 (maig de 2013) | ISSN 1575-2275Revista científica digital impulsada pels Estudis d'Arts i Humanitats Les humanitats en l'era digitalEls sis articles que componen aquest dossier de Digithum són versions revisades de ponències presentades en el seminari internacional "Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània". Aquest seminari, dut a terme a Barcelona els dies 13 i 14 de desembre de 2012, és el primer d'una sèrie anual inscrita en el projecte de recerca Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat (FFI2011-24751), que haurà de culminar l'any 2014 amb la celebració d'un congrés internacional. El projecte està associat al grup de recerca (GRE) Llengua, cultura i identitat en l'era global (Identi.Cat) de la Universitat Oberta de Catalunya. L'objectiu del nostre projecte és estudiar els usos del passat en els discursos i representacions dels dos paradigmes principals de la cultura catalana durant la segona meitat del segle xx (en el context del tardofranquisme, la restauració del règim constitucional a Espanya i la recuperació de les institucions catalanes d'autogovern): l'anomenat resistencialisme i la normalització. El projecte se centra en la producció i l'activitat culturals de les dècades de 1960, 1970 i 1980, i també en algunes formes de producció cultural de les dècades posteriors. Analitzem el sentit que adquireix el passat en els discursos i representacions culturals del resistencialisme, i com aquest sentit es transforma significativament, o se centra en altres períodes històrics, a l'hora de configurar la constel·lació de discursos culturals i polítics del que serà la normalització. La nostra hipòtesi és que aquesta evolució en els usos discursius del passat és un factor essencial en la formulació dels diversos projectes institucionalitzadors de la cultura catalana, que ajuda a explicar les diferències en els discursos sobre la identitat catalana que s'aniran posant en circulació durant el període que estudiem. Aquest projecte de recerca interdisciplinària (en què intervenen la història cultural, els estudis literaris i els estudis culturals) es concreta en tres objectius bàsics: analitzar el recurs al passat en els processos d'institucionalització, tant públics com privats, a partir dels anys seixanta del segle xx; analitzar les referències al passat en els discursos literaris i audiovisuals en el període estudiat, i veure de quina manera els discursos sobre la identitat catalana invoquen el passat en el material autobiogràfic dels seus principals actors.Dins d'aquest marc general, el contingut del seminari Resistencialisme i normalització: usos del passat i discursos culturals en la Catalunya contemporània i els treballs que avui presentem en aquest dossier tenen un doble objectiu: en primer lloc, arribar mitjançant el treball conjunt i el debat a una definició operativa dels PresentacióJaume Subirana, Josep-Anton Fernàndez, Joan Fuster Sobrepere FUOC, 2013

The discovery and documentation of a clandestine handbill dating from the end of Franco's regime calling on supporters to whistle in protest at the dictator at the Camp Nou provides the departure point for a revision of the relation between football as the game of the masses and citizen protest in the case of Catalan political (and sporting) culture of the twentieth and twenty-first centuries. It is based on antecedents and more recent cases of protests at big sporting events, in view of the continuing use of whistling at anthems or government authorities under different political regimes.

No abstract