§1 Una de les primeres coses que podrien sorprendre un estudiós desprevingut de la figura del geni maligne és la desproporció que existeix entre la rellevància que tendeixen a acordar-li els intèr¬ prets i la seva aparició en el corpus cartesià, tan estel•lar com es vulgui, però indiscutiblement reduïda. Fins i tot lligada a la figura del déu omnipotent que potser ens enganya (diguem, per anar de pressa, el déu fal•laç, tot i que, com s'ha fet notar, aquesta locució cèlebre no apareix en cap text cartesià), figura en relació amb la qual el geni apareix com a versió psicològica més fàcil, de més bon assumir, la seva intervenció és, explícitament i quantitativament, relativament menor. Amb tot, la desproporció s'explica si es té en compte que, si bé és veritat que la imatge del geni apareix només en un moment inicial del plantejament de Descartes, la seva ombra plana en tot el seu desenvolupament posterior. Des d'aquest punt de vista, la seva presència assetja constantment el pensador, impedint-li, per dir-ho així, d'anar massa ràpid a extreure determinades conclusions i d'esdevenir (per utilitzar una fórmula feliç de Gaston Bachelard) un metafísic amb presses. La figura del geni maligne obliga a la circumspecció: impedeix desferse per la via ràpida d'alguns interrogants que el filòsof escrupulós s'ha plantejat. Impossibilita sotmetre'ls a un judici sumarissim: el geni maligne, advocat del diable, encamina el procés per uns viaranys llargs i inesperats. I és que, en efecte, la figura sembla encamar un interrogant que no és banal, una sospita de gran tonatge. És així com apareix en la "Primera meditació" (o, anàlogament, en el lloc
