Si Borriana ha estat un poble pròsper els darreres dos segles, li ho devem a la taronja. I és que aquest poble ha estat un dels majors exportadors de taronja del món. De fet, en la memòria col·lectiva borrianenca es recorda que cap l'any 1935, a París, Borriana era tan coneguda com València. Encara avui, és difícil de trobar algú que no en tinga cap parent o amic relacionat amb el cultiu o amb la comercialització d'aquest apreciat fruit de la família dels cítrics. Aquest capítol gira al voltant del que ha estat l'agricultura a Borriana durant els darrers dos segles i de quines són les possibilitats de futur.
El passat de la taronja: evolució, origen i difusióA Borriana, l'agricultura actual és fruit d'una evolució duta a terme durant diverses etapes, en les quals es pot distingir entre productes de subsistència i productes comercials, que canvien segons les èpoques. La competència amb altres zones agrícoles i les demandes de mercat han originat canvis, als quals els llauradors locals sempre s'han intentat adaptar. Al segle XIX, el desenvolupament de les comunicacions i del comerç accelerà l'especialització i disminuïren els conreus de blat i ordi. L'olivera, la morera i la vinya quedaren per al secà, i el cànem i la seda dominaren la primera meitat del segle XIX. Més endavant, aquests cultius donaren pas a la taronja, que finalment es va convertir en monocultiu (López, 1957). A partir d'aquest canvi progressiu, Borriana es va convertir en localitat capdavantera en la comercialització de la taronja, més que en el cultiu, el qual era compartit per altres pobles de la comarca.És sabut que els cítrics són originaris del sud-est asiàtic i que els musulmans els introduïren per Andalusia, M rcia i València (Roca, 1932), però sempre amb una nica intenció ornamental, sense finalitat d'explotació agroalimentària (Font de Mora, 1971). s pels volts de 1780 quan aparegueren els primers tarongers a Borriana, plantats de manera aïllada com a complement de l'activitat agrícola principal. Probablement, les primeres plantacions regulars es feren a Vila-real a finals del segle XVIII, des d'on s'estengueren fins a Almassora i Borriana (Abad, 1984). Amb posterioritat, es formà un nucli citrícola a la Plana de Castelló, que amb l'altre nucli format a la Ribera Alta, van estendre el cultiu del taronger i la comercialització de la taronja per altres comarques i localitats arreu del País Valencià; una expansió ininterrompuda fins fa ben poc.Al segle XX, el taronger es consolida definitivament a la nostra terra, però a mitjan segle comencen a haver-hi dificultats en aquesta consolidació, sobretot pel que fa a la
