Deconstrucció i reflexió (auto)biogràfica des d’una experiència docent a l’assignatura de Rol i identitat del Treball Social

Abstract

El text que presentem està relacionat amb l’experiència educativa i d’aprendre que anem desenvolupant en una assignatura obligatòria de quart curs del Grau de Treball Social anomenada Rol i identitat del Treball Social. Des del punt de vista pedagògic convidem a l’estudiant a reflexionar sobre el seu propi procés d’aprenentatge a partir de la deconstrucció de la seva autobiografia. Com a professors procurem acostar-nos a l’ensenyança amb metodologies educatives fomentin un aprenentatge heteràrquic entre estudiants i docents basat en el respecte dels sabers acadèmics i de la vida quotidiana. Pensem, que en l’actual context social i educatiu, els docents tenim el repte d’obrir les possibilitats pedagògiques a través d’altres formats de transmissió del coneixement en l’ensenyament del Treball Social, i així fomentar i estimular en els estudiants la participació (com a subjectes proactius), el pensament complex, l’acció transformadora i la transdisciplinarietat dels sabers.Aquesta proposta també s’emmarca en un projecte d’innovació docent que pretén reorientar la transmissió del coneixement a partir d’estratègies narratives. La incorporació d’aquesta experiència en el projecte comporta un aprenentatge col·lectiu i co-construït amb altres assignatures i professors que permeten ampliar les perspectives epistemològiques i les expectatives d’aprenentatge sobre les que partim.En aquest sentit, aquest article té l’objectiu de fonamentar, explicar i reflexionar al voltant del context de l’experiència, i alhora valorar la metodologia aplicada i les accions que s’han portat a terme a partir dels resultats obtinguts.

La autoetnografía como estrategia de formación y autoconocimiento con estudiantes de trabajo social

“…Sin embargo, durante tiempo y de manera recurrente, se ha tenido la tendencia a transmitir a los/as estudiantes una idea de saber y práctica profesional asentada en modelos de ascendencia positivista (Sangrà et al, 2020) con los que poder determinar a priori las formas de intervención a aplicar, específicas, contextualizables y medibles, albergando la idea de que esa relación debía conllevar cierta distancia, percibida como necesaria, para generar una buena intervención. Además, se ha considerado importante que, en ese encuentro, el profesional no se viera afectado por la problemática abordada, pues de lo contrario podría ver comprometida su propia capacidad.…”