<i>Fashionable Nonsense: Postmodern Intellectuals' Abuse of Science</i>

Sokal, Alan D.; Bricmont, Jean; Mermin, N. David

doi:10.1063/1.882506

Cited by 319 publications

(261 citation statements)

References 0 publications

Supporting

Mentioning

238

Contrasting

Unclassified

Order By: Relevance

“…French Continental philosophy and especially post-structuralism were targeted for particular hostility, under the general charge of 'political correctness' (Bérubé & Nelson, 1995). Militant antipoststructuralist scientists, like Socal and Bricmont (1998), accused the Humanities of scientific inadequacy and downright ignorance, with disastrous effects for the morale of the field. They have encouraged the by-now-familiar reaction of dismissal of the Humanities through the intellectually lazy charge of moral and cognitive relativism.…”

Section: Institutional Patterns Of Dissonancementioning

confidence: 99%

Posthuman Humanities

Braidotti

2013

European Educational Research Journal

120

View full text Add to dashboard Cite

This article compares notes on different and new concepts of 'the Human', developed both within disciplinary and interdisciplinary academic scientific research and in broader social practices. The main focus is on the shifting relationship between the 'two cultures' of the humanities and science in the light of contemporary developments, such as the sophisticated forms of interdisciplinary research that have emerged in the fields of biotechnologies, neural sciences, environmental and climate change research and Information and Communication technologies. These rapid changes affect the very definitions of the human and of human evolution. This article attempts to assess the constructions of the human at work in contemporary Humanities scholarship, which I also describe as the posthuman condition. I will start on a critical note by outlining the dislocations of the discursive boundaries and categorical differences within the Humanities, which have been triggered respectively by the explosion of humanism and the implosion of anthropocentrism. I will argue that these epistemological breaks cause an internal fracture within the Humanities that cannot be mended just by good will. I will then go on in a more affirmative note to defend the argument that the Humanities can and will survive their present crises and even prosper, to the extent that they will show the ability and willingness to undergo a major process of transformation in the direction of the posthuman.I shall devote some time to outlining the posthuman predicament and propose a posthuman affirmative ethics. To be worthy of our times, we need to be pragmatic: we need schemes of thought and figurations that enable us to account in empowering terms for the changes and transformations currently on the way. We already live in permanent states of transition, hybridisation and nomadic mobility, in emancipated, post-feminist, multi-ethnic societies with high degrees of technological mediation which, however, have not ensured justice for all, or resolved enduring patterns of inequality. These are neither simple nor linear events, but rather are multilayered and internally contradictory social phenomena. They combine elements of ultra-modernity with splinters of neo-archaism: high-tech advances and neo-primitivism, which defy the logic of excluded middle. We therefore need great methodological creativity to cope with these challenges.Let me explore in order the different steps of this argument. Posthumanism

show abstract

Section: Institutional Patterns Of Dissonancementioning

confidence: 99%

Posthuman Humanities

Braidotti

2013

European Educational Research Journal

120

View full text Add to dashboard Cite

show abstract

“…Però per descomptat, si uns científics tenen la teoria que l'origen d'una determinada malaltia és un virus i que una vacuna pot protegir-nos-en, si observen que administrar-la prevé de manera efectiva la malaltia, diran que la seua teoria s'ha confirmat. Qualsevol epistemologia que li lleve legitimitat a aquesta conclusió tindrà dificultats serioses, i Popper ha rebutjat moltes vegades la idea que les teories es poden confirmar mitjançant observacions (Sokal i Bricmont, 1999).…”

Section: Jean Bricmontunclassified

Why There Is No Scientific Method. And Why It Is Not a Problem

Bricmont

2015

Mètode

Self Cite

View full text Add to dashboard Cite

El títol complet d'aquest article hauria de ser «Per què no hi ha un mètode científic específic més enllà del que dicta el sentit comú i per què això no representa cap problema». La qüestió enllaça amb una afirmació de Susan Haack: «No hi ha raó per a pensar que [la ciència] està en possessió d'un mètode especial d'investigació que no estiga a l'abast d'historiadors o detectius o de la resta de nosaltres» (Haack, 1993). O amb aquesta d'Einstein: «El conjunt de la ciència és, tan sols, un refinament del pensament de cada dia» (Einstein, 1936).No cal dir que això s'aplica als «mètodes» de la cièn cia, o a les raons que tenim per a confiar en la ciència, no a les seues conclusions, que sovint són extremadament contràries al sentit comú (l'existència dels àtoms, la relativitat del temps, l'evolució de les espècies, etc.).La filosofia de la ciència en el segle xx es pot dividir, amb poques paraules, en dues parts: la primera meitat, caracteritzada pel positivisme lògic o per Popper, intentava demarcar la distinció entre el que és ciència i el que no ho és, ja siga la metafísica, la teologia o la pseudociència. La segona meitat, sota la influència de Quine i després de Kuhn, Feyerabend i la nova sociologia del coneixement científic, va qüestionar diversos criteris oferts en la primera meitat i, en les seues versions més radicals, es va inclinar a concloure que no hi ha res d'específic de la ciència; només és un discurs, un constructe social entre molts. En aquest assaig, primer discutiré els problemes que presentaven els criteris de demarcació de la filosofia de la ciència en la primera meitat del segle XX; tot seguit defensaré que en absolut justifiquen les conclusions radicals a què es va arribar durant la segona meitat. ■ POT SALVAR-NOS L'EPISTEMOLOGIA?Una manera de distingir entre allò que és ciència i allò que no, és introduir la idea que certes oracions no tenen sentit, per exemple perquè no poden ser verificades, i aquesta era una de les estratègies dels positivistes lògics. Un problema ben conegut d'aquest enfocament és que les mateixes oracions que expressen aquesta distinció no poden verificar-se; i, no obstant això, no mancaven de sentit per a aquells que les van enunciar. Però, en general, és intuïtivament obvi que el fet que una oració tinga sentit per a algú no es redueix als mitjans que aquesta persona tinga per a verificar-ho. Això és en part perquè la noció de significat és en si mateix bastant complicada, però també perquè el concepte de verificació no queda prou clar: com verifiquem les afirmacions sobre el passat o d'objectes llunyans com ara planetes o estels? Per descomptat, tenim proves del que va ocórrer en el passat o de les propietats d'objectes que són lluny de nosaltres, però JEAN BRICMONTAquest assaig revisa i critica breument les diverses estratègies que han proposat els fi lòsofs de la ciència a fi d'establir una distinció entre ciència i no ciència. També proposa una manera més modesta, però també més senzilla, de fer aquesta distinció. Al llarg d'aquest article, es revisen les difi cu...

show abstract

“…Las llamadas guerras de la ciencia de la década de 1990, exacerbadas por la broma de Sokal y la consiguiente polémica, llevaron aún más allá la cuestión (Sokal, 2000;Sokal et al, 1998).…”

Section: La Guerra Entre Ciencia Y Humanidadesunclassified

Shot By Both Sides: Art-Science And The War Between Science And The Humanities

Galanter¹

2011

Artn.

View full text Add to dashboard Cite

ResumenExiste una división fundamental de orden filosófico entre la cultura moderna de la ciencia y la cultura posmoderna de las humanidades. Este distanciamiento cultural es, entre otras cosas, la causa subyacente que explica la poca aceptación del arte-ciencia y del arte tecnológico en el mundo del arte mayoritario. No obstante, en las dos últimas décadas, el estudio de la complejidad ha traído consigo una revolución en las ciencias. En este trabajo se postula la viabilidad de ampliar el pensamiento de la complejidad con el fin de iniciar una revolución también en las humanidades. Las cosmovisiones aparentemente irreconciliables del modernismo y del posmodernismo pueden subsumirse y unificarse en una nueva síntesis llamada complejismo, algo a lo que los artistas que trabajan en la frontera de la complejidad pueden contribuir decisivamente. Palabras clave

show abstract

Fashionable Nonsense: Postmodern Intellectuals' Abuse of Science

Cited by 319 publications

References 0 publications

Posthuman Humanities

Posthuman Humanities

Why There Is No Scientific Method. And Why It Is Not a Problem

Shot By Both Sides: Art-Science And The War Between Science And The Humanities

Contact Info

Product

Resources

About