La parodia y el humor en la narrativa de Santiago Rusiñol

Reconsideració d'un dramaturg català: el teatre ideològic d'Henrik Ibsen aLlibertat!de Santiago Rusiñol

“…Pels volts de 1898 s'equilibren els dos correntsesteticisme i regeneracionisme -com a conseqüència de la repressió de l'esquerra després dels processos de Montjuïc (1896) i de la introducció del model de Gabriele D'Annunzio (1863-1938, que suposa una superació del decadentisme per mitjà d'una ideologia nacionalista i messiànica. Així, cap al 1900 es confi gura l'etapa modernista en la qual la tendència estètica de l'artista rebel, en relació amb l'exaltació nietzscheana de la voluntat, coexisteix amb una visió de l'artista com a guia i profeta de la comunitat (Altisent 1987;Canepari 1983;Cardwell 1981;Carmona 1967;Díaz-Plaja 1951i 1975Marfany 1975;Ráfols 1949;Torres-Pou 1997;Valdivieso 1995;Valentí Fiol 1973;Vidal Alcover 1980). 1 Si es té en compte que es donen aleshores a Cata lunya un apropament a Europa, com ho demostraria la infl uència del teatre ideològic de Henrik Ibsen (1828Ibsen ( -1906 i del teatre simbolista de Maurice Maeterlinck (1862-1949, i una renovació artística pròpiament catalana, constatada gràcies al teatre modernis ta de Joan Puig i Ferreter (1882-1956, Santiago Rusiñol (1861Rusiñol ( -1931 i Adrià Gual , que mostra la voluntat d'apropar-se a la realitat europea més pura i el desig de posar-se al dia i aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita, cal preguntar-se quina innovació suposa l'estètica teatral d'aquests dramaturgs per al teatre català.…”