Les dones, l'amor i una elegia eròtica d'Ovidi en la vida i en l'obra poètica de Roís de CorellaWomen, love and a erotic elegy of Ovidi in the live and in the poetic works of Roís de Corella Resum: Roís de Corella fou un escriptor amb relacions amoroses juvenils, però amb fortes conviccions morals, que el portarien per un camí de perfecció i elevació espiritual, cosa que justifica la seua evolució temàtica. L'estudiant de teologia pren distància respecte dels predicadors medievals, però s'inspira en els clàssics llatins per a desenvolupar la seua creativitat literària i orientar-la cap a lliçons morals, amb un estil que crea escola. Fins i tot s'atreveix, als 23 anys, a transformar una elegia eròtica d'Ovidi -cristianament rectificada-en la Tragèdia de Caldesa: un experiment literari que fou molt aplaudit. . Paraules clau:Roís de Corella, Lletra consolatòria, Tragèdia de Caldesa, Ovidi, elegia llatina.Abstract: Roís de Corella was a writer with romantic juvenile relationships, but with strong moral convictions, which would lead down a path of perfection and spiritual elevation, which justifies his thematic evolution. The student of theology takes distance from the medieval preachers, but he was inspired by the Latin classics to develop his literary creativity and to orientate it towards moral lessons, with a style that creates his own school. Even he dares, at 23 years old, to transform an erotic elegy of Ovidi -rectified in a Christian way-in Caldesa Tragedy: a literary experiment that was very applauded. Si la tradició manuscrita no ho rebutgés, arribaríem a pensar que sota un mateix nom tenim en circulació l'obra literària de dos autors diferents. ¿És que una mateixa ploma podia escriure la Tragèdia de Caldesa i el pròleg de la versió de la Vida de Crist? L'obra de Corella és un cas típic de dissociació interior, manifestada tant en la consciència com en l'obra de l'autor. KeywordsApreciacions com aquesta servirien de justificació per a dissociar també -a efectes enciclopèdics, editorials i catalogràfics-una obra dita profana de l'obra religiosa del clàssic valencià. Certament, la poesia que versa de l'enamorament i el desengany amorós ens revela, en mots de Romeu i Figueras (1991: 81), «la personalitat d'un home enamoradís i molt sensible a l'atractiu femení.» Això no lleva, però, que el poeta es presente ja de jove davant el príncep Carles d'Aragó (1461) 1 com un ésser estudiós i pur, «criat en los braços de la sacra teologia» (Roís de Corella 1983: 85). No hi ha cap dissociació psicològica en això: la mesurada distància entre el quotidià medieval -espontani, tragicòmic, carnal-i l'ideal literari -preconcebut, ritual, espiritual-forma part del joc cultural.De la mateixa manera que encaixa en l'entramat ideològic del segle XV el comportament d'un personatge que, després d'haver freqüentat les alcoves de més d'una Caldesa, se'n pujava a la trona -escandalosament, sense ser capellà!-i es posava a predicar (1469) amb un èxit extraordinari: «axí bé e virtuosament ha predicat, que ha provocat a gran devoció al p...

Resum L’anònima novel·la cavalleresca Curial e Güelfa (Nàpols-Milà?, ca. 1445–1448) es considera, juntament amb el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, una de les obres mestres de les lletres catalanes del segle XV. Tanmateix, el fet que l’anònim –procedent de València, però culturalment italianitzat– emprara el català com a vehicle d’expressió literària no és cap obstacle per a catalogar el llibre, per la seua modernitat (influx de l’ideari humanístic i del neoplatonisme, sàtira llucianesca, ironia metaliterària…), com una obra de “recepció” de la cultura del Quattrocento italià per part d’algú format en la tradició medieval (llibres de cavalleria, lírica trobadoresca, amor cortés), però que pretén emular el Boccaccio napolità, concertant armes i amors en una àgil narrativa de ficció. S’acaba el secolo senza poesia i s’enceta amb el Curial un gènere de gust aristocràtic, que hom sol denominar umanesimo cavalleresco o, més pròpiament dit, cavalleria humanística. El nou gènere florirà a la Florència dels Mèdici uns anys després.

L’episodi del torneig de Montferrat de Curial e Güelfa, on Curial el llombard i tres catalans s’enfronten al napolità Boca de Far i tres italians, confuta el tòpic proverbial –reforçat per Dante en la Comèdia– de l’avara povertà de Catalunya, amb la moralitat “honor sens treball, bonament no ·s pot haver.” En aquest escenari, de catalans “pobres” contraposats al “gran senyor” napolità, l’escriptor evoca els noms de condottieri italians que s’oposaven a l’eix de poder Aragó-Visconti pel 1446, en vespres que la Corona d’Aragó optara a esdevenir “senyora de Milà”. Aquestes i altres coordenades historicoculturals fan pensar en una novel·la cavalleresca concebuda, d’acord amb la tesi tradicional, a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim.

Resum: Els estudiosos del Curial han relacionat fàcilment l'enamorament de l'africana Camar amb els amors -també africans-d'Enees i Dido. Tanmateix, els ha passat desapercebuda la figura de la màrtir romana Perpètua de Cartago, jove estudiosa de l'Eneida, que fou lligada a un pal i exposada als lleons, entre altres aspectes biogràfics relacionables amb el personatge curialesc de Camar. La revisió de les Actes del martiri (versions A i B, divulgades ensems) i de la novel·lada Passio Perpetuae (segle III) permet detectar coincidències argumentals i connexions intertextuals amb la novel·la cavalleresca del segle XV. El fet que aquestes fonts foren fàcilment accessibles a Itàlia (Milà, Nàpols), però no a la Península Ibèrica, reforça la idea -generalment acceptada per la crítica-d'un Curial e Güelfa escrit en relació amb la cort napolitana d'Alfons el Magnànim. El tractament paròdic que l'anònim fa de les fonts devocionals, d'altra banda, resulta també especialment interessant per a caracteritzar-lo intel·lectualment i per a interpretar l'obra com cal.Abstract: The scholars of the Curial have easily related the love of the African Camar with the love stories -also African-of Eneas and Dido. However, they have not paid attention to the figure of the Roman martyr Perpetua of Carthage, a young scholar of the Eneida who was tied to a post and exposed to the lions, among other biographical aspects that could be linked to the character of Camar in the Curial. The revision of the Minutes of the martyrdom (versions A and B, released together) and the fictionalized Passio Perpetuae (3rd century) allow us to notice coincidences in the plot and intertextual connections with the chivalric novel of the 15th century. The fact that these sources were easily accessible in Italy (Milano, Naples) and unknown in the Iberian Peninsula reinforces the idea -generally accepted by the criticism-of a Curial e Güelfa written in relation with the court in Naples of Alfonso the Magnanimous. The parodic treatment that the anonymous writer makes of the devotional sources also seems to be especially interesting to describe him intellectually and to interpret the work properly.

Despite the presence in documents of Joanot Martorell in the court of Naples, Italy (the geography, the linguistical influx, the humanism, the glorious king Alfons d’Aragó…) does not belong to the novel project titled Tirant lo Blanc, which ranges from the Athlantic West to the Byzantine East. Although the appearance of two different lists of noble people from Naples – identified by Riquer, respectively, as supporters and detractors of the king Ferran – there is not any coherence nor accuracy. Nevertheless, the precarious coexistence in Naples of Joanot Martorell with Jaume de Vilaragut (hero in the siege of Rodes, chaptain in an unsuccessful crusade in Constantinople, master of a “servant” called Carmesina) had an influence in the plot and the fictional universe thought by the writer.