En català actual, els verbs semblar i parèixer són dos verbs quasi sinònims distribuïts territorialment de forma desigual: mentre que el verb parèixer perviu al País Valencià, a les Illes Balears i al català nord-occidental, el verb semblar, a més de conviure amb parèixer als territoris anteriors, ha esdevingut hegemònic al centre-nord del domini lingüístic. Aquesta distribució no és, però, la que trobem en la llengua antiga, en la qual semblar és un verb relativament poc freqüent si el comparem amb parèixer i, a més, la major part dels exemples els constatem en un grup reduït d'obres (especialment dels ss. XIII i XIV). En aquest article volem descriure els usos sintàctics i signifi cats del verb semblar en català antic i explicar la relació que manté amb parèixer. A grans trets, concloem que la diferència que trobem entre tots dos verbs és semàntica i que la convergència que testimoniem en determinades obres pot explicar-se com a infl uència de l'occità, com (*) Vull agrair als profs. Josep Martines (Universitat d'Alacant), Hans-Ingo Radatz (Otto-Friedrich-Universität Bamberg) i Antoni Ferrando (Universitat de València) els consells, sempre oportuns, que m'han donat i que m'han permès bastir aquest article. Aquest estudi ha estat desenvolupat al si de l'Institut Superior d'Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC-IVITRA) de la Generalitat Valenciana (Programa de la Generalitat Valenciana per a la Constitució i Acreditació d'Instituts Superiors d'Investigació Cooperativa d'Excel•lència [Ref. ISIC/012/042]), i en el marc dels projectes de recerca següents: «Gramàtica del Català Modern (1601-1834)» (MINECO, Ref. FFI2012-37103); «Constitució d'un corpus textual per a una gramàtica del català modern (Gcm)» (IEC [PT 2012-S04-MARTINES]); Digicotracam (Programa PROMETEU per a Grups d'Investigació en I+D d'Excel•lència, Generalitat Valenciana [Ref.:

En català actual, el verb amenaçar coneix, juntament amb un valor lèxic (amb subjecte agent), un valor d’auxiliar evidencial (segons la definició de Cornillie 2016) que permet realitzacions com: amenaçava de ploure (DIEC2, s. v. amenaçar, 3; DDLC, s. v. amenaçar, 5). El desplegament d’aquest valor ha estat explicat, per al cas de l’anglès (com a epistèmic: Traugott 1997) i de l’espanyol (Cornillie 2007, 2016; Cornillie i Octavio de Toledo 2015), amb el concepte de subjectivació (d’acord amb la proposta de Traugott i Dasher 2002). Seguint aquesta línia de recerca, en aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de canvi pel qual aquest verb desenvoluparà, en català, el valor epistèmic/evidencial durant l’època moderna, en un procés que culminarà ja en el segle XIX. La recerca es fonamentarà en el buidatge i anàlisi de dades de corpus textuals informatitzats del català antic, modern i contemporani. Les dades obtingudes seran analitzades qualitativament i quantitativa, i interpretades mitjançant les eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013) i la Invited Inferencing Theory of Semantic Change (IITSC) de Traugott (2012).

In current-day Catalan, the verb témer ('to fear') has an intersubjective value, together with a lexical and epistemic/evidential value. It is used as a strategy of negative politeness in contexts where an apology is made or information that the speaker anticipates will displease or contradict the hearer/reader. However, this value is not exclusive to Catalan and has been observed and studied in diachrony in other languages, especially English. Based on previous studies, this paper aims to describe and explain the process of change whereby the verb témer ('to fear') and other synonymous idioms (haver/tenir por/paor/temor) will develop an intersubjective value in Catalan, in a process that will end during the nineteenth century. This research is based on the analysis of data from computerized textual corpora of old, modern and contemporary Catalan. The data obtained have been analyzed qualitatively -in contrast to the evolution described for English (especially in Mazzon's 2012 study) -using the concept of (inter)subjectivation by E.

No abstract

This study deals with an Catalan evidential marker without a written tradition, but mainly an oral one: diu que (‘(s)he.says.that’, ‘it is said that’), a Romance correlate for dizque (Spanish) or dice che (Italian) (cf. Travis 2006, Cruschina 2015, Alcázar 2018). The spoken, dialectal and, to some extent, residual nature of this marker forces us to search for different sources in order to approach it. The study focuses on the oral recordings of Museu de la Paraula [Word Museum] —an ethnological archive with monological spoken texts— will be completed with the examination of the first results of the colloquial corpus Parlars —a dialectal and informal corpus with monological and dialogical spoken texts. The analysis of diu que and the corpus data show a partially grammaticalized construction with a reportative evidential value. A mirative extension can be also found, but not a pure epistemic meaning. Also, the rise of diu que has been seen as an example of grammatical constructionalization with a tendency towards more subjective meanings, from a quotative strategy to a reportative evidential marker. Related markers such asque diu que or the conventional formula to begin tales això diu que era have been attested.