El present treball mira de presentar el personatge de l’anònima emperadriu al Tirant lo Blanc ha estat modelat sota elpatró de la tradició literària sobre l’emperadriu bizantina Teodora. La seua etopiea es deu a un autor contemporani,l’historiador Procopi, el qual va conèixer personalment i de molt a prop la vida a palau. El joc intertextual aporta unaprova sòlida, en la nostra opinió, sobre la recepció del personatge a partir de la ltradició literària bizantina.

Resumen: El llibre III de la novel . la pre-renaixentista Curial e Guelfa presenta les característiques d'una prosa deutora en un alt grau de l'humanisme. Elements destacats en són la dicció mitològica, la ubicació de part dels esdeveniments i la imitació de models literaris clàssics. Al present treball mirem d'escatir fins a quin punt la tragèdia d'Èsquil on es representava el judici d'Orestes, les Eumènides, ha pogut esdevenir el model per al judici de Curial al Parnàs, com anys enrera va proposar Patricia Boehne. D'acord amb unes premisses metodològiques diferents de les d'ella, basem les nostres conclusions en les relacions intertextuals establertes entre ambdues obres.Palabras clave: Tradició clàssica, Èsquil, Curial e Güelfa, judici, Eumènides. Abstract:The third book of the pre-Renaissance novel Curial e Güelfa shows the features of a prose deeply indebted with Humanism. Noteworthy elements of this influence are the mythological discourse, the setting of a huge part of the events, and the imitation of Classical literary models. In this paper we aim to elucidate to what a extent, if there was such an imitation, the Aeschylean tragedy in which was put on stage the trial of Orestes, the Eumenides, could become the literary model for the trial of Curial at the Parnasse, as was some years ago suggested by Patricia Boehne. After different methodological premises from her's, we base our conclusions on the intertextual relations established between both texts.

No abstract

La Bíblia de Montserrat constitueix la principal traducció moderna dels texts sagrats de la tradició cristiana al català fins a la publicació de la Bíblia Catalana Interconfessional, considerada la versió canònica per l’Església. Alguns exemples extrets del Nou Testament serviran per a analitzar quines opcions han triat els traductors de totes dues obres davant d’una transmissió no unívoca. Tot i la dificultat per a cercar un patró de selecció textual, podrem escatir el plantejament teòric dels traductors davant dels problemes derivats de la confrontació de les solucions del grec estàndard amb les pròpies d’una dicció semititzant i amb les de la Koiné.

No abstract