Molts museus de memòria integren en les seves exposicions biografies personals per reforçar les seves explicacions i continguts. L’article reflexiona sobre les tècniques i estratègies utilitzades per recollir i mostrar aquests relats, tot assenyalant-ne les possibilitats però també els límits. S’analitzen diversos exemples de museus d’arreu del món per veure com es presenten i utilitzen els testimonis biogràfics i la seva interrelació amb els objectes exposats, i s’indiquen també els debats sobre els problemes ètics d’aquestes presentacions, en especial els dubtes sobre el grau de literalitat de les narracions que han de fer-se sobre el sofriment de les víctimes. La utilitat social i expogràfica dels relats personals en aquest tipus de museu és molt important, ja que permeten una aproximació més pròxima i vivencial dels fets viscuts. S’assenyala que, malgrat el paper central de les entrevistes i els relats en l’antropologia, la nostra disciplina ha contribuït poc a la configuració d’aquests museus, tot i que un major enfocament antropològic podria contribuir a remarcar el paper dels relats biogràfics en les exposicions i permetria superar alguns dels problemes conceptuals i expogràfics que es plantegen.